Per Joan J. Senent i Moreno, Doctor Enginyer Industrial
Altra de les paraules màgiques que semblen guarir els mals econòmics és la innovació. Encara que semble un concepte nou ja té un segle d’història, pels voltants de 1911 el gran innovador de les idees econòmiques Joseph Alois Schumpeter ja va teoritzar sobre ell. Primer el va separar del d’invenció, afegint-li la condició de ser acceptada pel mercat, es a dir, la invenció es transforma en innovació quan hi ha algú interessat a comprar-la. A més, va justificar el benefici extraordinari, que la posició de monopolista temporal sobre la novetat dona a l’innovador, per ser l’incentiu econòmic que la impulsa, fins que un altre la imite o la supere amb altra innovació més potent.
La innovació és el resultat d’una mentalitat oberta, contrària a l’ immobilisme, una predisposició a experimentar les novetats. Es clar que innovar comporta un alt risc, es pot dedicar una considerable quantitat de recursos a inventar coses que després no són acceptades pels mercats i això sol comportar un elevat nivell de pèrdues. Aquesta qüestió fa que la cultura popular no siga procliu als canvis, així el nostre refranyer diu “no deixes senda vella per novella”. Però hem de superar la mentalitat immobilista, sobretot quan es viu en un país en el que algun alt responsable ha dit aquella neciesa de “els experiments es fan amb gasosa i en casa”, que després ha estat insistentment repetida per tota una colla de corifeus. Llavors es veu la necessitat d’entestar-se en un gran canvi de mentalitat, ja que experimentar és absolutament necessari per a innovar.
Molta gent amb gran poder i responsabilitat són refractaris a acceptar les crítiques sense adonar-se de que la crítica és el primer pas de la innovació: si estem d’acord amb tot i tot ens sembla perfecte és evident que ja no cal innovar. La primera condició d’una ment innovadora és aprofitar, en comptes de tractar de silenciar, les veus crítiques. És clar que estem parlant de la crítica constructiva, la que presenta alternatives, no aquella que s’utilitza com a arma llancívola en el nefast joc del “apartat tu per a que em col·loque jo”.
La innovació es presenta en diverses categories: la innovació de producte, amb l’oferta de nous productes, dissenys més atractius o noves prestacions; la innovació de procés, amb noves màquines i tècniques de producció o millores de qualitat; i innovació de gestió, amb noves formes de comercialització, de proveïment o de control. Totes elles no solament sustenten sinó que són la pròpia essència del progrés econòmic.
Tot el món està doncs d’acord en que cal impulsar la innovació, però no molts saben com fer-ho. Per a l’empresa és important invertir en recerca i desenvolupament, encoratjar l’esperit innovador dels empleats i arriscar-se a provar coses noves. Les Administracions Públiques, a més de recolzar la R+D+I empresarial i sustentar la recerca bàsica i aplicada en Universitats i Instituts Tecnològics, etc. poden ajudar molt contribuint a disseminar la informació pertinent, divulgant les novetats tecnològiques, difonent les noves idees i formes de negoci.
Cal però no caure en dos errors sistemàtics: el primer és mesurar l’esforç innovador pels recursos que s’hi ha dedicat, contràriament el que cal és amidar els resultats de la innovació, la quantitat de nous productes, nous processos, nous dissenys, que són acceptats pel mercat; el segon error és crear un departament de R+D al que se li assigna amb exclusivitat la responsabilitat de la innovació mentre, paral·lelament, s’allibera d’aquesta responsabilitat a la resta de l’organització, per contra el que és imprescindible és impregnar tota l’entitat d’una mentalitat innovadora.