Joan J. Senent i Moreno, Doctor Enginyer Industrial
Hi ha una sèrie de conceptes, més o menys recentment incorporats al vocabulari del món empresarial, que molts dels polítics i empresaris amb influència mediàtica repeteixen insistentment com si fossen un mantra amb capacitat d’allunyar-nos dels perills de la persistent crisi econòmica. L’emprenedurisme n’és un dels més novells i sol compartir amb altres arquetips, com competitivitat, innovació, productivitat, desenvolupament, etc., la mateixa manca de comprensió sobre els seus significats i mecanismes de funcionament.
Emprem el sufix –isme per a denotar una ideologia, una actitud, un corrent de pensament o un moviment social. L’emprenedurisme és doncs tot això referit al món dels emprenedors, que són aquelles persones amb disposició d’acceptar els riscs de començar una nova aventura empresarial i capacitat per a portar-la a terme exitosament.
És evident que el progrés econòmic d’un país depèn directament de l’acció dels seus emprenedors i, ja que produeixen un bé públic, és convenient que reben ajudes i incentius per part de la societat. En aqueix sentit iniciatives públiques o privades com vivers d’empresa, llançaderes, centres d’innovació i programes d’assistència a noves empreses i altres, són molt necessaris. Dit això, cal recordar que tots aquests esforços són indispensables però insuficients. L’emprenedurisme és una qüestió social, el més important és doncs promoure una cultura de l’empreniment que abaste tota la societat.
En primer lloc, entendre i respectar els motius que mouen a l’emprenedor: l’èxit professional, la millora econòmica personal, el reconeixement social, etc. són anhels perfectament lícits que cal estimular. En segon lloc, eliminar algunes actituds contràries com, per exemple, la por al fracàs i la seua estigmatització social. No fracassa mai qui no és capaç d’emprendre res, el fracàs és el major risc de l’emprenedor, però dels fracassos se’n deprén molt. Diuen que als USA els bancs concedeixen més fàcilment un préstec a aquells que ja han tingut alguns fracassos que als qui mai no s’han arriscat, aqueixa és la cultura bancària que interessa a l’emprenedurisme.
La cultura de promoció de l’emprenedurisme s’hauria de propagar sobretot per tot el personal de les Administracions Públiques, de manera que entenguen que, més important que dedicar una part dels cabals públics a tal fi, és eliminar els entrebancs a l’empreniment com, per exemple, les dificultats i els retards en la gestió de llicències, permisos i autoritzacions, o l’excés de documentació exigida. Tan, o més, important és que l’empresariat participe majoritàriament d’aquesta mentalitat emprenedora, per a que sàpia valorar i aprofitar les innovacions generades pels seus treballadors i per ells mateixos.
Encara que no la considerem com a tal, també cabria en la definició l’activitat d’aquells que han arriscat el seu patrimoni perseguint un guany personal però produint un perjudici social com, per exemple, tots els promotors de la bombolla immobiliària. Reconduir tot aquest capital d’empreniment al bon camí del benefici social és també una funció de l’Estat. Per altra part, el mal exemple de la corrupció és un llast per a l’emprenedurisme que cal eliminar. En tots aquests sentits, l’aprofundiment de la democràcia, dels seus mecanismes i controls, n’és una necessitat imperiosa. La netedat en les licitacions i en tota la contractació pública, d’obres, sevicis o persones, la independència real del Banc d’Espanya i de la Fiscalia respecte del Govern, i l’eficiència i celeritat dels Tribunals de Justícia, en són indispensables.
Malgrat que alguns creguen que l’emprenedurisme és una qüestió solament d’invertir fons públics i privats, nosaltres hem de saber que les ajudes pecuniàries són necessàries però insuficients, que el que més cal és promoure socialment una cultura emprenedora en la que tots ens hem d’implicar.