Per Joan Josep Senent Moreno, Doctor Enginyer Industrial.
Els enginyers, físics i químics, poden entendre molt bé el concepte de productivitat, ja que no és més que el rendiment d’un procés productiu, es a dir, el quocient entre la quantitat de producte obtingut i la quantitat de recursos emprats en la producció, concepte similar al d’eficiència empresarial entés com la consecució dels objectius perseguits amb la més mòdica combinació de mitjans.
Ara bé, així com en l’àmbit cientificotècnic és relativament fàcil establir unitats i mètodes de mesura de molts rendiments, com per exemple en la termodinàmica on és un concepte fonamental, en el camp de l’economia topem amb moltes dificultats per al seu amidament. En primer lloc, hauríem d’utilitzar unitats físiques, però molt pocs processos productius es dediquen a fabricar un sol producte i quan ho fan aquest sol tindre varietats, models o acabats diferents amb el que resulta incoherent sumar-los, molt més difícil d’agregar són els recursos els quals, ultra la classificació tradicional en terra, treball i capital, presenten una notable diversitat, no és igual l’hora de treball d’un peó que la d’un enginyer ni la d’una màquina convencional que la d’altra altament automatitzada. Una manera de salvar aquests inconvenients és traduir-ho tot a unitats monetàries, però fer això té l’inconvenient d’haver de fer-ho a través dels preus de productes i recursos i els preus són variables en funció del joc de les respectives ofertes i demandes, amb el que la mesura de la productivitat podria variar en funció del canvi dels preus sense haver hagut millores o empitjoraments dels processos.
Si es poden superar les anteriors dificultats es pot estendre l’abast del concepte a tota la producció d’una empresa, d’un districte industrial, d’un sector productiu o d’un país. La qüestió és fonamental, ja que la possibilitat d’obtindre beneficis a llarg termini d’una empresa està determinada per la seua productivitat. Per a un país encara és més important puix que el seu nivell de vida resulta ser conseqüència directa de la productivitat agregada del mateix.
Les empreses que actuen en mercats competitius, si no aconsegueixen una raonable productivitat, entren en pèrdues en no poder amb els preus de mercat cobrir els costs i, així, queden eliminades del sistema productiu. Els monopolis o oligopolis col·lusius poden però traslladar als preus llur ineficiència i mantindre’s a llarg termini sense necessitat de millorar la seua productivitat. A les Administracions Públiques, que per essència han de ser monopolistes, els passa el mateix.
Per a un país, la producció del qual es mesura pel seu PIB, el problema rau en que com a mínim un terç del PIB correspon a l’activitat estatal: els bens i serveis subministrats per l’estat; i una bona part de l’activitat privada pertoca a monopolis i oligopolis. Com que tots aquests no sofreixen una pressió del mercat per ser més productius pot ocórrer que la majoria de la producció del país no es veja compel·lida a la millora contínua de la productivitat.
La pressió que no pot vindre del mercat necessàriament ha de vindre del control polític, per això les dictadures tenen tan baixa productivitat, per la manca de control polític. Una democràcia però en la que els votants s’entesten a elegir governants que dilapiden l’erari amb corrupció, obres faraòniques, prebendes clientelars i, a més, no controlen degudament els monopolis i oligopolis, mantindrà també una baixa productivitat agregada i, amb això, una baixa renda per càpita del seus ciutadans, mentre, segurament, es fan proclames per a que les empreses competitives augmenten la productivitat. En definitiva, eliminar dels llocs de poder les persones malbaratadores i empoderar les que es preocupen per la millora de la productivitat ens beneficia a tots.